El fum de l'encens es torna vermell

No fa bon temps, l’ambient és afligit i la Natàlia no pot estar-se a casa. És un dia de pluja, però necessita sortir al carrer. Pel camí enlloc veu una dona amb un paraigües molt trista i decideix seguir-la sense saber perquè. Només necessitava sortir. S’adona que la guerra ha matat a tothom, tant els que aquesta s’ha emportat com els que resten pel carrer. Entren en una església on tothom està callat. S’agenollen, i, ella, com la senyora del paraigües, es queden dempeus. El fum de l’encens comença a pujar formant petites bombolles de color blanc. Ningú ho pot veure, només la Natàlia i la senyora. L’escena és plena de simbolisme ja que a mesura que les bombolles de fum pugen i pugen, es tornen de color vermell com la sang que ha vessat la guerra. Vermell com la mort que envaeeix l’entorn, vermell com el cor fort de la Natàlia que es queda mirant com les bombolles pugen i pugen i la gent resta agenollada sense poder mirar-les. Se’n va de l’església i torna a casa. Tot és silenci i veu com ella ha de fer-se de suro per poder sobreviure al silenci, al no-res. Comprarà salfumant i amb l’embut matarà als seus fills i a ella mateixa...

Crítica de la pel•lícula.

Títol original: La plaza del diamante.
Any: 1982.
Duració: 116 minuts.
Productor: Fígaro Films.
Distribuïdor: Fígaro Films.
Gènere: Drama.
Direcció: Francesc Betriú.
Productor: Pepón Coromina.
Actors: Alfredo Luchetti, Elisenda Ribas, Joaquim Cardona, Josep Miguell, Lluís Homar, Lluís Julià, Marta Molins, Paca Gabaldón, Sílvia Munt.
Guió: Benet Rosell, Francesc Betriú, Gustau Hernández.

Música: Ramon Muntaner.
Nacionalitat: Espanya.
Data de l’estrena: 25-03-1982.
Recaptació: 621.000 €.
Espectadors: 503.800.

Els subjectes gramaticals mai no poden anar separats del predicat per cap signe de puntuació ni tampoc els CD del verb que completen.Revisa el teu text i esmena aquest aspecte
La plaça del diamant, va ser una de les primeres adaptacions de novel·les que es van reproduir al cinema, la qual va tenir molt èxit. Jo opino, que es una bona adaptació, i que el director a fet una feina de mèrit, perquè es realment difícil realitzar una pel·lícula que funcioni, mantenint-se totalment fidel a l’argument de la novel·la.

L’ambientació, també està molt treballada. Tant els escenaris, com la il·luminació i les cameres, ja que ajuden a reflectir l’obra escrita per Rodoreda amb tot el detall possible. No té sentit!

Personalment, la pel·lícula m'ha agradat.

Els coloms a la pel·lícula

La jove se sent enrabiada amb tot: la guerra, els nens, en Quimet... així que agafa els ous dels coloms i els sacseja per matar-los. Per tant, aquests simbolitzen la seva submissió i a través d’ells desvetlla els seus sentiments de ganes de ser lliure. De mica en mica el nombre de coloms va decaient a mesura que ella va recuperant la seva pròpia identitat. No ho recordo massa bé però em sembla que l’última vegada que en Quimet apareix per casa només en queda un i mor com ell. A partir d’aquest moment, la vida de la Natalia és trista i, desesperada, deixa que el temps vagi passant dia rere dia...al llit de l’habitació que resta a la penombra, abraçada als seus fills, sentint els bombardejos fora les finestres, espera que la mort li arribi a ella també. Es troba sola i sense feina, ja no li queda ningú, ni res; no hi ha coloms per enlloc... Ella ja no és la Colometa, simplement es diu Natàlia. Deixa la seva anterior vida de dona sotmesa tant a la condició de dona com al seu marit i comença a viure segons la seva voluntat. Es torna més forta i lluita per ser ella mateixa, no algú a qui l'imposen una identitat.

La plaça del Diamant

(quan es fa una cita textual s'ha de posar entre cometes)

¿I si el meu promès ho sap?

¿Tan petita i ja té promès?

I quan va riure els llavis se li van estirar i li vaig veure totes les dents.

Tenia uns ullets de mico i duia una camisa blanca amb ratlleta blava,

amarada sota dels braços, i amb el botó del coll descordat.

Quan estarem ben sols, tota la gent desada a dintre de les cases i els carrers buits,

vostè i jo ballarem un vals de punta a la Plaça del Diamant..

volta que volta... Colometa. (no hi ha cap aportació personal)

Aprofitant que aquesta setmana passada vam veure a classe la pel·lícula de “La plaça del diamant” i que he vist que l’ Aitor havia penjat una foto de la Colometa, he pensat que estaria bé penjar una fotografia de la que va estar la portada de la pel·lícula.

El fet de veure la pel·lícula a classe ens va permetre veure desvetllats alguns dels aspectes que encara no hem descobert per nosaltres mateixos amb la lectura del llibre.

Algun dels exemples seria la mort d’ en Quimet, encara que era una cosa gairebé visible a mesura que avançaven els fets de la guerra. Amb la seva mort la Natàlia no només perdia al seu home, sinó també a poc a poc el treball, el menjà, i les ganes de viure, així que decideix treure la vida dels seus fills i la seva per no passar més tristeses. En aquest moment vam poder apreciar la relació entre l’ embut i el colom, detall esmentat en capítol anteriors, és amb aquest embut amb el que vol fer empassar als nens el líquid que els portarà la mort. Aquell mateix dia la Natàlia veu com l’ últim colom mor davant seu de gana, de tristesa...
Veiem com gràcies al botiguer aconsegueix feina i sortir endavant amb els nens. Un dia, aquest demana matrimoni a la Natàlia, ella sap que no seria com en Quimet i que mai l’ ompliria tant com ell. En aquest moment veiem com un gran silenci envaeix l’ escena i ella l’ única cosa que far és vorejar amb el peu una flor del terra (cosa que podem observar en moltes escenes). Més endavant es veu com la Rita es casa i l’ Antoni és fent el servei militar. Encara que la Natàlia es va casar amb el botiguer, no va poder oblidar al Quimet i pensava que pot ser qualsevol dia podia aparèixer i llavors ella, què faria? Però va saber que havia estat afusellat en una plaça, i ell continuava apareixent en els seus somnis. Fins que un dia es va llevar del llit, es va dirigir a la plaça del diamant, que era en festes, i va recordar la conversa que van tenir ella i en Quimet durant el seu ball. Va mirar amunt per un forat, va cridar moltíssim, i va decidir tornar a casa com si ja pogués estar tranquil·la la resta de la seva vida.

La Plaça del Diamant, Resum, Fitxa Técnica i opinió personal.

La Plaça del Diamant fou tot un éxit de televisió. Era una obra que anys enrere era inimaginable veure-la per petita pantalla.
Serie dramàtica de 4 episòdis basada en l'obra de Merçé Rodoreda y dirigida per Francesc Bertríu per a Televisió Espanyola l'any 1981.

Fitxa técnica
	Títol:		La plaza del diamante
	Director:		Francisco Betriu
	Any:		1981
	Format:		TV
	Duració:		l4 episódis
	Génere:		ficció

Aquesta pel·lícula m'ha fet comprendre millor la novel·la i comprendre fins i tot millor la realitat de la gent de l'época, ja que, per exemple, a la meva besavia li havia passat el mateix amb el seu marit, la seva família y els seus amics, i com he dit avants m'ha fet comprendre millor la realitat que es vivia en aquell temps i m'ha fet veure el que havien viscut avantpassats meus.

Cal dir també que l'ambientació esta molt ben aconseguida tant pel que fa a la, digemne caracterització dels edificis com pel que fa a la roba dels personatges tant principals com secundaris y l'aspecte de la iluminació, sobretot a la part on es reflecteix el bombardeig ue cau sobre Barcelona, amb tot de vidres tintats de blau y la llum blava on suposem que la gent debia de fer aixó per a que els avións que atacaven la ciutat no tinguesin una visió clara dels objectius. L'angoixa de la Natàlia també esta reflectida en els angles de càmara.

Posició moral davant la guerra

Encara que ja he arribat al capítol trenta, no em queda gaire clar la posició moral dels personatges davant la Guerra Civil. En Quimet, en Cintet i en Mateu defensen la República al front d’Aragó. L’adroguer ajuda a en Quimet a portar sacs pels soldats, és a dir, que també és republicà?. La Natàlia no parla de manera directa sobre la seva ideologia però quan la veïna li explica els embolics de la seva família, ella té por que un dels milicians sigui en Quimet. Per tant, la veïna es mostra feixista i la Colometa, com que el seu marit és republicà, defensa aquest posicionament. Els amos de la casa on la Colometa treballava la fan fora només pel fet que en Quimet és milicià republicà, per tant, són sediciosos. L’Enriqueta, per exemple, diu que la guerra li ha fet malbé el negoci i que es troba en contra d’aquesta, no obstant això, no demostra cap tipus d’ideologia. Voldria saber ben bé quin posicionament té l’autora respecte la guerra, no obstant, crec que és contrària. Però bé, em sembla que encara no està prou definit aquest tema i en tot cas, l’hauré de retornar més endavant, un cop llegits més capítols...