No fa bon temps, l’ambient és afligit i la Natàlia no pot estar-se a casa. És un dia de pluja, però necessita sortir al carrer. Pel camí enlloc veu una dona amb un paraigües molt trista i decideix seguir-la sense saber perquè. Només necessitava sortir. S’adona que la guerra ha matat a tothom, tant els que aquesta s’ha emportat com els que resten pel carrer. Entren en una església on tothom està callat. S’agenollen, i, ella, com la senyora del paraigües, es queden dempeus. El fum de l’encens comença a pujar formant petites bombolles de color blanc. Ningú ho pot veure, només la Natàlia i la senyora. L’escena és plena de simbolisme ja que a mesura que les bombolles de fum pugen i pugen, es tornen de color vermell com la sang que ha vessat la guerra. Vermell com la mort que envaeeix l’entorn, vermell com el cor fort de la Natàlia que es queda mirant com les bombolles pugen i pugen i la gent resta agenollada sense poder mirar-les. Se’n va de l’església i torna a casa. Tot és silenci i veu com ella ha de fer-se de suro per poder sobreviure al silenci, al no-res. Comprarà salfumant i amb l’embut matarà als seus fills i a ella mateixa...
