Els coloms a la pel·lícula

La jove se sent enrabiada amb tot: la guerra, els nens, en Quimet... així que agafa els ous dels coloms i els sacseja per matar-los. Per tant, aquests simbolitzen la seva submissió i a través d’ells desvetlla els seus sentiments de ganes de ser lliure. De mica en mica el nombre de coloms va decaient a mesura que ella va recuperant la seva pròpia identitat. No ho recordo massa bé però em sembla que l’última vegada que en Quimet apareix per casa només en queda un i mor com ell. A partir d’aquest moment, la vida de la Natalia és trista i, desesperada, deixa que el temps vagi passant dia rere dia...al llit de l’habitació que resta a la penombra, abraçada als seus fills, sentint els bombardejos fora les finestres, espera que la mort li arribi a ella també. Es troba sola i sense feina, ja no li queda ningú, ni res; no hi ha coloms per enlloc... Ella ja no és la Colometa, simplement es diu Natàlia. Deixa la seva anterior vida de dona sotmesa tant a la condició de dona com al seu marit i comença a viure segons la seva voluntat. Es torna més forta i lluita per ser ella mateixa, no algú a qui l'imposen una identitat.

Posició moral davant la guerra

Encara que ja he arribat al capítol trenta, no em queda gaire clar la posició moral dels personatges davant la Guerra Civil. En Quimet, en Cintet i en Mateu defensen la República al front d’Aragó. L’adroguer ajuda a en Quimet a portar sacs pels soldats, és a dir, que també és republicà?. La Natàlia no parla de manera directa sobre la seva ideologia però quan la veïna li explica els embolics de la seva família, ella té por que un dels milicians sigui en Quimet. Per tant, la veïna es mostra feixista i la Colometa, com que el seu marit és republicà, defensa aquest posicionament. Els amos de la casa on la Colometa treballava la fan fora només pel fet que en Quimet és milicià republicà, per tant, són sediciosos. L’Enriqueta, per exemple, diu que la guerra li ha fet malbé el negoci i que es troba en contra d’aquesta, no obstant això, no demostra cap tipus d’ideologia. Voldria saber ben bé quin posicionament té l’autora respecte la guerra, no obstant, crec que és contrària. Però bé, em sembla que encara no està prou definit aquest tema i en tot cas, l’hauré de retornar més endavant, un cop llegits més capítols...

Un presentiment sobre en Quimet

Acabat el capítol vint, em penso que l'autora ens vol avançar de manera indirecta una desgràcia pel Quimet per les diverses situacions desagradables que pateix.
Primer es queixa del llit perquè li fa mal al dormir i camina mig coix. Després, té un somni molt estrany, on els queixals li cauen tornant-se pedretes que no pot treure perquè té la boca cosida. En el moment que li explica a la Natàlia fa referència a la mort, igual que quan parla dels nens i la seva actitud entremeliada que el fa tornar boig. També, li va bastant malament la feina i per nervis, pateix una malaltia de panxa. Té com una mena de cuc d’uns 15 cm, que el menja de mica en mica i fa que la Natàlia s’angoixi per la seva salut en perill.
Com que arribarà la guerra civil espanyola, no són massa desgràcies? Ara que s’ha calmat una mica controlant el seu mal geni i tracta millor la Natàlia, espero que no li passi res. L’autora els descriu com una família que es fa amena a la quotidianitat que actualment es viu a totes les cases però em sembla que serà a partir d’ara quan comenci el suspens.

Els coloms

Tot llegint del capítol deu al quinze, m’ha cridat l’atenció la importància que l’autora dóna als coloms. Ja des del començament, el llibre mostra diversos símbols que revelen l’estat d’ànim de la protagonista, però amb els coloms, -no només pel fet que la protagonista sigui anomenada Colometa-, em sembla que vol anar més enllà.
A més de reflectir el sentiment d’angoixa de la Natàlia al sentir-se com lligada a la seva vida matrimonial, també es refereix a la desgràcia que aquesta tindrà.
Justament el dia que en Quimet decideix fer el colomar, plou a bots i barrals (temps desagradable) i van haver de buidar totes les coses de la Natàlia de les golfes (deixar la seva vida passada per començar una de nova amb marit i un nen). Potser el fet de pintar-lo de color blau és pel desig de llibertat. Aquí voldria destacar la frase d'en Cintet que diu "més li valia morir que viure lligat i presoner". Ella vol sortir del seu entorn i volar?
Quan pensa en els coloms, la protagonista també recorda l’embut que en Quimet porta un dia abans. No sé encara què pot significar, però posaria la mà al foc que té quelcom a veure.
Continuaré llegint per esbrinar aquesta relació! (força correcte, en futures intervencions continua fixant-te amb els coloms i la relació amb els protagonistes: Quimet i Natàlia)

La gelosia d'en Quimet als 10 primers capítols

En Quimet planteja uns gelos possessius envers la Colometa. És un personatge tradicional que creu que l’home és superior a la dona només pel fet de ser home i dita ideologia el fa imaginar-se que la seva muller és únicament per a ell. Aquesta possessió fa que la Colometa es torni submisa als desitjos d’ en Quimet: li ha de netejar la cadira on només ell pot seure, li ha de planxar els pantalons cada setmana, demanar perdó per haver sortit amb en Pere encara que no és veritat, etcètera.

Ja des del començament, a través d’un sermó masclista que fa en Quimet on diu que a la dona li ha d’agradar allò del seu home, es pot veure aquesta manera de pensar tan dominant. Amb el temps, creu que el pastisser que treballa amb la Colometa la mira massa, i que aquesta ha quedat amb en Pere al qual havia de fer com si no el conegués. Amb aquestes afirmacions demostra el seu caràcter d’home masclista, gelós i possessiu. Però no només amb la Colometa, si no que també acusa la seva mare de no haver posat sal sense tenir raó mostrant prepotència envers la dona.

Esperem que la Colometa s’adoni i el deixi perquè no li convé un home tan orgullós i tossut!